imatge001

AUX ARMES CITOYENS!!

Fa temps que no escrivia sobre gastronomia al bloc. I no perquè hi hagués poc a dir. Però avui haig de tornar-hi per cridar a la revolta. Per defensar les melmelades.

PA AMB TOMÀQUET

Si em punxen, no em treuen sang. Els hotels catalans de 4 estrelles hauran d’oferir als esmorzars “productes de proximitat” com ara pa amb tomàquet, segons la nova normativa aprovada pel govern cessant de la Generalitat catalana. Deu meu, quanta demagògia gastronòmica!!!

QUINA PARADOXA!!

Estic preparant una article sobre la cuina a la Roma clàssica i em trobo amb una informació que m’explica una cosa força curiosa però, en el fons, tremendament lògica.

ELS NOSTRES MONIATOS

Si teniu oportunitat d’aconseguir alguns moniatos dels autèntics, del que tenen la polpa blanca i la pell marronosa i que son els autòctons de casa nostra als que molts, entre ells jo, anomenem patata de Màlaga, no deixeu passar l’oportunitat de preparar-los just fregits i espolsats amb una mica de sal en sortir de la paella.

FA 25 ANYS

Acabo de trobar per les internets que fa 25 anys que en Petrini va fundar això que ja tots anomenem Slow Food sense haver de donar explicacions del que vol dir, però que penso que la gent encara coneix poc, molt poc.

UN ARRÒS MEMORABLE

De tant en tant, i per netejar la nevera, no us ho negarè, fem a casa un arròs de verdures. Avui, com que tenia convidats, he volgut donar-li un toc especial i, mentre el feia, m’ha vingut al cap l’alioli que sol acompanyar l’arròs negre. I he pensat: I si hi posesis alguna cosa semblant?

ADRIAFÓNICA

Què pot aportar telefònica a la cuina si no son diners i possibilitat de difusió? Potser els hereus de Vilallonga saben fer pujar un soufflé? Ironies apart, Ferràn Adrià ha aconseguit ellò que segurament ansiava i que els matalassos no podíen donar. Que algú pagui la festa. A canvi de què? Potser a canvi de fer el sopar corporatiu anual de l’empresa per poder acollonir als accionistes.

LES CANANES

A Galicia em varen dir que això no ho menjàven. També a la costa gironina reconeixen, amb la boca petita, que no és sant de la seva devoció. A mí, en canvi, m’encanten. I més quan, en plena crisi econòmica, les trobes, costat per costat dels calamars, a 4 € el quilo.

UNA LLIÇÓ D’IMAGINACIÓ

I van… Una recent estada a Itàlia em porta fins un restaurant de no massa pretensions (per cert, allà la majoria han afegit al rètol, enoteca) on, a l’hora dels postres, m’ofereixen un plat de formatge, en concret un Asiago, en forma de cata vertical. Una experiencia força interessant.